PLUJA DE DOBLERS
L'altre dia estava mirant el whatsapp quan de sobte un amic em va enviar un enllaç amb el missatge "mira-ho". Al principi em pensava que era una broma però de totes maneres ho vaig obrir. El que em va sortir em va deixar un poc confús perquè no m'esperava que el meu amic m'enviàs allò. Era una preciosa història basada en fets reals que deia així:
-Adéu mare, vaig afer un volt!- diu en Marc. -Val, no arribis molt tard- respon la seva mare. Eren les sis a Barcelona i l'ambient era càlid, massa per primavera. Els ocells cantaven i la gent passejava i es queixava de la calor que feia.
En Marc com, cada dia, anava al quiosc caminant sense pressa i, ja un cop allà, obrí la porta i saludà: -Bones tardes, senyor Isma- digué sarcàsticament fent un gest com si es llevàs un barret. -Gràcies, senyora Marcela- contestà. I els dos es posaren a riure. N'Ismael és un jove de la mateixa edat que en Marc encara que no ho paregui. N'Ismael va venir d'Àfrica quan tenia només dos anys i ara viu amb els seus pares adoptius i la seva germana a la part de darrera del quiosc. -Larissa!- va exclamar n'Ismael -En Marc ha vengut, posa't al meu lloc de feina!- -Vaaal...- va respondre ella. Na Larissa tenia quinze anys, havia vengut d'Àfrica amb el seu germà, n'Ismael. Amb quinze anys ja feia feina a la quiosc perquè els seus pares anaven a fer feina molt prest i tornaven tard; no guanyaven molt, per això a la casa havien posat el quiosc. En Marc i n'Ismael van anar a la cuina, agafaren uns refrescos i es posaren a jugar a la consola.
Cap a les vuit en Marc digué: -M'en vaig, no vull haver d'aguantar un sermó de la meva mare- -Val, fins demà- respongué n'Ismael. Ja a la sortida en Marc demanà: -Larissa, dona'm un "grata i guanya" d'aquests a veure si hi ha sort- Na Larissa sense dir res l'agafa i li dona. -Gràcies- digué en Marc; i se n'anà cap a casa. De camí a casa començà a rasgar el bitllet. Una maduixa, rasgà el bitllet un altre cop, una altra maduixa! En Marc pensà: -Bah, sempre passa, el darrer serà un melicotó o unes cireres- Rasgà el billet per darrer cop, tres maduixes! En Marc no s'ho podia creure; acabava de guanyar cent mil·lions! Ràpidament es posà a córrer cap a casa mentre pensava com seria viure en una constant pluja de doblers.
Quina història més bonica. Ja m'agradaria (i crec que a tots vosaltres també) tenir la mateixa sort que en Marc.
-Adéu mare, vaig afer un volt!- diu en Marc. -Val, no arribis molt tard- respon la seva mare. Eren les sis a Barcelona i l'ambient era càlid, massa per primavera. Els ocells cantaven i la gent passejava i es queixava de la calor que feia.
En Marc com, cada dia, anava al quiosc caminant sense pressa i, ja un cop allà, obrí la porta i saludà: -Bones tardes, senyor Isma- digué sarcàsticament fent un gest com si es llevàs un barret. -Gràcies, senyora Marcela- contestà. I els dos es posaren a riure. N'Ismael és un jove de la mateixa edat que en Marc encara que no ho paregui. N'Ismael va venir d'Àfrica quan tenia només dos anys i ara viu amb els seus pares adoptius i la seva germana a la part de darrera del quiosc. -Larissa!- va exclamar n'Ismael -En Marc ha vengut, posa't al meu lloc de feina!- -Vaaal...- va respondre ella. Na Larissa tenia quinze anys, havia vengut d'Àfrica amb el seu germà, n'Ismael. Amb quinze anys ja feia feina a la quiosc perquè els seus pares anaven a fer feina molt prest i tornaven tard; no guanyaven molt, per això a la casa havien posat el quiosc. En Marc i n'Ismael van anar a la cuina, agafaren uns refrescos i es posaren a jugar a la consola.
Cap a les vuit en Marc digué: -M'en vaig, no vull haver d'aguantar un sermó de la meva mare- -Val, fins demà- respongué n'Ismael. Ja a la sortida en Marc demanà: -Larissa, dona'm un "grata i guanya" d'aquests a veure si hi ha sort- Na Larissa sense dir res l'agafa i li dona. -Gràcies- digué en Marc; i se n'anà cap a casa. De camí a casa començà a rasgar el bitllet. Una maduixa, rasgà el bitllet un altre cop, una altra maduixa! En Marc pensà: -Bah, sempre passa, el darrer serà un melicotó o unes cireres- Rasgà el billet per darrer cop, tres maduixes! En Marc no s'ho podia creure; acabava de guanyar cent mil·lions! Ràpidament es posà a córrer cap a casa mentre pensava com seria viure en una constant pluja de doblers.
Quina història més bonica. Ja m'agradaria (i crec que a tots vosaltres també) tenir la mateixa sort que en Marc.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada